Què passa amb enamorar-se d'una nina d'amor?

Un home de Hong Kong anomenat Tse Tin Wing té una "núvia", només que aquesta núvia no és una persona real sinó una nina d'amor anomenada MoChi.

En entrevistes a la premsa, podem veure que es va dedicar a la seva nina, no només posant-li nom, sinó també mostrant el seu amor per ella, menjant amb ella, mirant pel·lícules i jugant a jocs per als que hi estiguin interessats, vegeu articles anteriors. Alguns creuen que això és una llibertat personal, mentre que altres senten que està "malalt".

Això és èticament acceptable? Un dels requisits previs per jutjar si una acció és ètica o no és que els principis ètics s'hagin d'aplicar en tots els àmbits. És moralment justificable per a tothom? nines d'amor enamorat? O seria acceptable que la teva parella estimin les nines d'amor? Crec que la resposta a aquestes dues preguntes és no per a la majoria de la gent. En primer lloc, si totes les persones estimen les nines d'amor, però la nina és només un objecte mort i no es pot reproduir, hi ha clarament un problema amb la perspectiva de la reproducció humana en conjunt. D'altra banda, l'amor és quelcom exclusiu, encara que només sigui una nina. No crec que ningú voldria que la seva parella estimés un ninot més que ells mateixos, oi? Sembla que aquest fenomen no està d'acord amb el principi de l'universal.

Aquesta no és, però, l'única possibilitat, ja que altres ensenyaments poden conduir a la resposta contrària. Per exemple, els que defensen l'individualisme i el llibertarisme solen jutjar-los pel "principi de llibertat" i el "principi de no fer mal als altres". Segons aquests dos principis, hauria de ser acceptable enamorar-se d'una nina d'amor. Perquè això és llibertat personal i no perjudica els altres. Com que no afecta els altres, l'acció hauria de ser acceptable.

Psicologia del controlㅤ És aquesta una condició patològica? Molta gent titllaria aquest comportament com a "patològic", però pensem per què el considerem "patològic". Cadascú té les seves aficions, no és amor? Per què està bé mastegar un dit però no un ninot físic?

Puc pensar en dues raons per això. En primer lloc, perquè tracten el ninot com un humà i l'estimen amb el mateix amor que un humà, com si l'objecte inanimat fos l'amor encarnat. Tot i que tots anhelem l'amor, estimar d'una manera completament desconnectada de la realitat és generalment inacceptable.

En segon lloc, és l'acte de "control" el que està en joc. Encara que no pot fer res, el seu tret és que tens un control total sobre ell. La complexitat de les relacions humanes rau en la seva incontrolabilitat, ja que no podem controlar els pensaments i les accions dels altres, així que tots hauríem d'experimentar ser ferits per altres persones. Estar amb ell sense fer-se mal, encara que el sentiment sigui il·lusori i realment no t'estimi, satisfà el profund desig de control del cor humà.

Però llançar-se a la il·lusió per evitar fer-se mal resol realment la realitat del problema? La realitat és tan cruel, i la realitat d'estar amb la gent és que poden fer-se mal. Una forta necessitat de control és un dels trets distintius d'un psicòpata, així que dir que és "patològic" no és inadequat.

Per molt que un estigui en desacord amb el seu comportament, no podem negar com sexpupa són grups individuals.