Com es va fer la Nina Real i les seves antigues arrels historiogràfiques.

és Real Nina un ésser humà objectivat o una solució a la solitud per a molts?

Un any abans de la seva mort, el filòsof francès René Descartes va ser convidat per la reina Cristina de Suècia per convertir-se en el seu tutor. El 1649 va pujar a un vaixell amb destinació a Estocolm amb una jove anomenada Francine, que afirmava ser la seva filla.

Després de començar el viatge, ningú havia tornat a veure Francine. Els mariners supersticiosos es van sentir tan curiosos que van irrompre a la cabina de Descartes per veure la Francine per ells mateixos. A la cabina van veure una nina de mida natural. Era de metall i cuir, però semblava una humana real. Com que la nina era tan real, es van espantar i la van llençar per la borda.

Una ullada a la història de la nina real de Ferguson

Anthony Ferguson va escriure una història estranya el 2010. Titulat "A Glimpse into the History of Solid Dolls", explica la esgarrifosa, encara que inventada, història de Francine. El filòsof francès, que va experimentar amb la creació de diversos éssers humanoides no vius, va tenir una filla anomenada Francine, que va morir als cinc anys, nou anys abans de començar el seu viatge a Suècia.

A més, ningú sap realment què volia fer Descartes amb la nina, però els mariners que la van llençar per la borda sabien que hi havia almenys una possibilitat. El segle XVII, la gran època de l'exploració del món, va ser una època en què els vaixells transoceànics feien viatges molt llargs i sense cartografiar, i els mariners van començar a endur-se algun tipus de ninot especial en els seus viatges.

Els prototips d'aquestes nines reals s'anomenen "Dames nàutiques". Semblen una persona i estan fets de tela enganxada a un pal de bambú. Les nines fins i tot portaven roba, cosa que les feia més accessibles per a aquells que busquen alguna cosa per viure els seus anhels.

L'any 1904, un catàleg francès descrivia aquestes nines com "que no tenen por del xantatge, la gelosia, les baralles o la malaltia". El catàleg també deia que el nines d'amor fàcilment disponible i no es resistiria.

Els mariners dels Països Baixos van fabricar aquestes nines amb cuir folrat de vímet i n'hi van deixar algunes durant el seu comerç amb el Japó al segle XVIII. Els japonesos les van anomenar "esposes holandeses", un terme per a les nines mal fetes.

A més, aquests ninots d'art tenen un origen més antic i poètic.

Segons les Metamorfosis d'Ovidi, la relació de l'escultor xipriota Pigmalió amb Galatea era qualsevol cosa menys platònica. Tanmateix, Galatea no era una dona real sinó una escultura perfecta d'una dona creada per Pigmalió.

La història va ser traduïda per Rolfe Humphreys el 1955, i l'escultor, angoixat per la seva decepció amb les relacions emocionals humanes, es va posar a crear el seu company. A la història, Pigmalió sovint acarona Galatea, i sovint es pregunta si és de carn i ossos o simplement d'ivori.

Venus, la deessa de la bellesa, va respondre les seves oracions i va donar vida a l'estàtua. Després d'això, Pigmalió va tornar al lloc on Galatea estava estirada, es va estirar al seu costat i la va besar, i mentre ho feia, Galatea va semblar brillar.

Però no tothom té accés a l'ajuda de Déu. Així, sense ells, la tecnologia entra en joc.

Nathaniel, el protagonista del conte de fades d'Hoffmann The Sand People, és un jove estudiant amb talent artístic i tendències melancoliques, la promesa del qual Clara no l'entén i el pare del qual va quedar traumatitzat per la mort violenta de la seva parella. Creu que l'assassí del seu pare va ser l'home de sorra, una criatura mítica que llança sorra als ulls dels nens i després els treu els ulls.

Fins que coneix la filla del seu professor: Olympia. Era prima, ben proporcionada i ben vestida. Nathaniel es va sentir atret per Olímpia. Semblava invisible, com si estigués dormint amb els ulls oberts, fins que ell la va besar i ella va aixecar la mà i va dir: "Ah!"

L'amic de Nathaniel, Sigmund, va entendre l'atracció que tenien per ell les dones cegues. Va descriure tots els moviments d'Olympia com controlats per un rellotge que sembla una màquina normal i sense ànima. Després d'això, Nathaniel va veure com els professors universitaris es barallaven per ella. Nathaniel els va identificar com el Poble de la Sorra, perquè havia vist com Olympia es va enfonsar a les seves mans. La dona que tant estimava va resultar ser una nina inanimada.

Aquestes dues històries suggereixen que les nines van tenir un paper des dels primers dies. Amb el temps, aquestes nines van passar de nines de cuir i canya a nines que semblaven persones reals sexpupa ara es milloren amb la tecnologia.
Les nines reals actuals estan equipades amb intel·ligència artificial, de manera que poden parlar i reaccionar al tacte. Algunes de les nines d'alta tecnologia fins i tot tenen sensors que es poden escalfar per simular la temperatura humana.

Així doncs, sembla que aquestes nines sempre han format part de la vida de les persones i probablement sempre ho seran.